Els avantatges de la pràctica sense bolquers

Per què plantejar-nos anar a contracorrent si posar bolquers sembla el més fàcil i segur per al nostre fill? També és millor que fer servir bolquers de tela? Val la pena l’esforç? En aquest article, m’agradaria exposar de forma molt clara i resumida els avantatges de practicar el mètode sense bolquers amb nadons.

Un estalvi econòmic considerable

L’avantatge econòmic és el més evident quan parlem de practicar el mètode sense bolquers, tot i que m’agradaria apuntar que el mètode no descarta l’ús habitual o esporàdic de bolquers. Tanmateix, fins i tot quan es fan servir bolquers amb un nadó “sense bolquers”, m’atreveixo a dir que mai no farem servir el mateix número de bolquers que s’han de gastar en un nadó criat amb bolquers 24/7.

En aquest sentit, depenent del tipus de bolquers que es fan servir, de la freqüència de canviar al nadó i del temps que seguim posant-los els bolquers, podem estalviar imports que superen, en definitiva, els 1000 € (tirant baix). No ens n’oblidem de les cremetes, tovalloletes humides i altres accessoris relacionats amb l’higiene del nadó que ens estalviem o reduim considerablement practicant el mètode sense bolquers.

Per experiència pròpia puc constatar dues coses.
La primera: Practicar l’HNI no és sinònim de no gastar, sinó de reduïr despeses o invertir en altres elements, com orinals, gases de cotó, empapadors reutilitzables o els anomenats “backups”, que poden ser bolquers de tela o qualsevol tipus d’element que ens ajudi a evitar “accidents” quan la necessitat del nostre ha passat desapercebuda o no l’hem pogut atendre per altres raons (viatge en cotxe, tren o altres circumstàncies que fan díficil parar i/o buscar un lloc per fer-ho).
La segona: L’estalvi econòmic (i mediambiental, com veureu més avall) és real i tangible. Avui l’Akai té 13 mesos i farà al menys dos mesos que no compro bolquers nous perquè no se m’han acabat encara els 40 bolquers que tinc al calaix. El nostre ús de tovalloletes és anecdòtic, perquè fa gairebé mig any que l’Akai no es fa cap caca a sobre i per tant, només en fem servir alguns dies per rentar-li les mans o la cara en ruta (són a base d’aigua totalment). Els dos pots de crema de bolquers (Calendula) que tinc no els he acabat, perquè el seu ús ha sigut anectòdic, també, potser una mica més fort en temps de dentició on sí tenía algun signe d’irritació.

Una aportació real al mediambient

És veritat que el factor econòmic té una rellevància variable segons el poder adquisitiu familiar i la tria que s’hagi fet en relació amb els bolquers i altres accessoris (els de tela permeten estalviar, els d’un sol ús i ecològics són la opció més cara, de cremes i tovalloletes hi ha de tot tipus, etc.). Però com a pares responsables que som, també ens tendeix a inquietar el rastre irreversible que deixen els bolquers al món. Tonelades i tonelades d’escombraries sense fi, sense remei. Muntanyes d’escombraries que els deixem als nostres fills i néts. Els bolquers de tela, que es consideren una alternativa ecològica (discutida), gasten recursos apreciats i d’impacte mediambiental com l’aigua i l’electricitat. Veient el panorama, sembla obvi que el compromís real amb el mediambient porta a l’elimació dels bolquers o la reducció del seu ús al mínim possible durant la vida del nostre fill.

Font de salut i benestar

L’avantatge que més directament afecta al nostre fill. La seva salut. No cal gaire imaginació per veure que un bebè està millor sense bolquer. El seu cos no està contínuament en contacte amb un plàstic o una tela, a vegades mullat, a vegades – perdoneu l’expressió – literalment cagat, no té picors, irritacions, qualsevol molèstia relacionada amb aquest estat perpètu de la majoria de nadons occidentals.
En aquest sentit, prescindir de bolquers (encara que sigui durant algunes hores al dia) i/o no deixar que el nadó estigui mullat mai durant un temps prolongat dins el bolquer té uns beneficis quantificables i indiscudibles.
A casa coneixem les famoses dermatitis de bolquers només dels llibres, amics o professionals que ens n’han parlat, perquè l’Akai no ha tingut el cul irritat més d’un parell de dies seguits durant la dentició i com a molt una irritació petita d’un centímetre al voltant de l’anus. El mateix ens ha passat amb els mals de panxa. Gràcies a facilitar-li l’evacuació de pets i caques amb la posició de l”squat”, com li diem a casa (agafant el nadó amb les dues mans per sobre dels genolls, posant-lo en posició de grenota), l’Akai no ha patit gaire els mals de panxa esporàdics que acostumen a tenir els nadons.
Ara que és estiu, i en parlaré en un article ben aviat, els avantatges són encara més visibles, sobretot a la nit. Aquests dies hi penso molt, perquè alguna nit li he volgut posar bolquer per poder desconectar una mica més i dormir millor, però no he pogut amb la meva ànima, pensant en posar-li una bossa de plàstic entre les cames amb aquesta calor infernal. De fet, normalment acabem pitjor amb bolquer posat a la nit que sense, perquè l’Akai no hi està acostumat i va fent gimnàstica per treure-se’l de sobre durant la matinada quan la seva son ja no és profunda.
Sí, aquest és un altre gran avantatge: encara que costi sumar-li a donar el pit (o el biberó) una altra tasca que és posar-lo a l’orinal (de fet, són dues activitats perfectament compatibles com explicaré en algun altre moment), les nits sense bolquers acostumen a ser nits molt més tranquil·les que les nits amb bolquers. Segons la meva experiència, l’Akai fa nits més llargues i més tranquil.les si aprofito els seus despertars nocturns per oferir-li l’orinal.

Llibertat de moviment

Un altre avantatge que, si ho pensem fredament, és obvi: Sense bolquers, els bebès es mouen amb més llibertat. Molts pares que no s’han plantejat fer servir l’higiène natural infantil opten per alguns moments al día sense bolquers, perquè veuen com als seus fills els molesten en els seus moviments. Tots els bebès passen per etapes evolutives semblants, cada nadó al seu ritme, però en tots ells notarem un gran canvi si els treiem els bolquers. No hi ha millor forma de conèixer el cos propi que estant despullats, sense cap artifici, cap barrera física entre nosaltres i el nostre entorn. Els pares ecologistes s’hi fixen ràpidament, perquè justament els bolquers de tela acostumen a abultar més.

L’Akai es va començar a girar d’esquena a la panxa als tres mesos per primer cop. Amb 10 mesos caminava. Amb 13 mesos està començant a escalar (vull dir, pujar agafant-se a preses i aixecant el seu propi pes, progressant en vertical, per exemple per una escala lleugerament inclinada). Encara que no hagi fet un estudi sobre aquest tema amb altres nadons ni sóc experta en desenvolupament infantil, puc dir que el desenvolupament motor de l’Akai ha sigut bastant ràpid, possiblement també gràcies al fet d’estar sense cap obstacle entre les cames durant la majoria de temps. Aquí ho deixo, perquè tampoc puc anar més enllà de la meva experiència pròpia en aquest cas.

La nostra oportunitat per estar conectats

Per últim m’agradaria parlar de l’avantatge que representa la pràctica sense bolquers per a la nostra relació amb el nadó. Si partim de la base que cap mamífer voldria fer-s’ho a sobre o embrutar casa seva. Si reconeixem que els cadells humans, per aquest mateix motiu, ens notifiquen la seva necessitat des del naixement. Si entenem que el mètode sense bolquers no és un control d’esfínters precoç, sinó una forma de donar atenció a allò que expressa el nen. Aleshores és quan podem començar a escoltar-lo i gaudir de la comunicació especial i única que s’estableix d’una forma completament natural amb el nostre bebè. Des del moment en que gairebé ni aguanta els ulls oberts, en què sembla que no pogués ser que ens digui tantíssimes coses, però si escoltem, ja en diu moltes: Mamà, tinc gana. Mamà, tinc son. Mamà, tinc pipi. Mamà, estic incòmode per alguna cosa (pot ser un pipi, una caca, un lloc, un soroll, una persona…). Oi que, vist així, no sona ni tan difícil ni tan misteriós?

No és màgia, és intuïció i observació.

Nosaltres mateixos no ens ho crèiem gaire tot plegat, però volíem provar-ho i de seguida vaig notar com simplement sabia quan havia de fer pipi (i una mica més tard, també la caca). Vaig arribar a conectar amb la meva intuïció com mai havia fet. A vegades sentia a l’Akai fent un sorollet des de l’altra punta de la casa on estava amb el seu pare i els cridava de lluny: “Té pipi!” El Dani, que em donava 100% suport amb la meva idea, el posava a l’orinal i al cap d’una estona el sentia respondre tot exitat: “No pot ser! Està fent pipi! Com ho has sapigut endevinar?”
No és màgia, és intuïció i observació. Alguns dies més aviat una cosa que l’altra i va variant. Quan estic molt estressada, la meva intuïció no hi és, estic desconectada. Aleshores em queda la observació i els hàbits que hem creat gràcies a ella. Això sí: sempre sento la mateixa complicitat quan ho aconseguim, quan jo noto, observo o calculo que ha de fer una necessitat i li ajuda a fer-la a l’orinal o qualsevol lloc higiènic i oportú.

Si ho fem d’aquesta manera innocent, perquè els nadons en són, d’innocents, el resultat sempre és meravellós.

Però deixo un moment de parlar de mi mateixa com a mare, perquè practicar l’HNI comporta aquesta avantatge per a tots els cuidadors del nadó que vulguin participar-hi. De fet, és una gran oportunitat per al pare de la criatura per respondre a una necessitat essencial del seu fill i alhora establir una connexió única i amorosa. El mateix val per a familiars o cuidadors fora de l’entorn familiar que passin prou temps amb el nadó com perquè aquest li confiï els seus secrets, les seves necessitats. Només cal escoltar activament i amorosament. Sense prejudicis, sense ambicions, simplement escoltar i provar-ho. Si ho fem d’aquesta manera innocent, perquè els nadons en són, d’innocents, el resultat sempre és meravellós.